Monleonets

Canal 9 encetà emissions amb un espai d’humor que pentinava els campanars de cada poble, recordava com fer una bona paella i s’empassava de les històries, els records i els regals de cada poble visitant. El Show de Monleón obria una televisió pública autonòmica ara en coma. Joan Monleón era un actiu actor amb un peculiar valencià de Russafa, que passà del folk a la tele –on es popularitzà- i que, convertit ja en un personatge del panorama de la Comunitat que cada vesprada pintava, va dur una nova televisió a unes llars un poc més noves després del seu humor.
Potser no era un intel·lectual, i potser el seu valencià no era el més acurat; però nosaltres tampoc en tenim massa, de cura, cap als artistes i personatges populars que dóna la nostra terra. No era perfecte, però era magnífic. I hui ha mort. Monleón ha mort quan ningú semblava recordar-lo, tot cridant, un enjogassat dia dels Innocents, que cal altre espai públic de televisió i altra manera de viure i tractar la terra dels valencians.
Tots l’enyorem un poc més; no pot enyorar-se l’oblit, però sí olorar-se la distancia. Quan ell ara ja està lluny, és el moment de reviure, amb nostàlgia infantil, amb nostàlgia de futur, els episodis d’infantesa que són èpoques que mai, com hauria de dir Antonio Vega (qui anava a dir-li-ho!) mai han de tornar. Reivindique Monleón com el soroll infantil, el meu peculiar so de cada vesprada; revindique Monleón com l’espai d’una televisió que, des del vòmit (molt es va criticar aleshores el tan enyorat Joan Monleón) ha de tornar al planeta on rau també l’humor d’un valencià de Russafa, i de la seua terra.